Llegendes de collsacabra:
Les llegendes poden ser creades a partir d'un personatge en un lloc concret.
Tipus de personatges:
Gegants: Éssers de característiques humanes. De mida exagerada. Són característics per la seva força o poder. Acustumen a ser definits com a gent de bon caràcter.
Bruixes: Dona misteriosa, que acustuma a anar bruta i descabellada. Viu separada de la gent i te poders adquirits per un pacte amb el diable, coneix les virtuts de les herbes, tan les bones com les dolentes.
Follets: També s'anomena així la penyora que dóna el diable a la gent que ha fet un tracte amb ell, mentre el pactant porti el fullet a sobre ningú noli podrà fer res i s'allunyerà sempre que el vulguin agafar. S'explica que diferents malfactors el tenien i per tant, estaven sota la protecció del diable. Per molts trets que els tiressin o garrotades que rebessin no els feien cap mal i quan eren empressonats s'escapaven sese que ningí nsabés com.
Dimonis: També és anomentat dimoni, barrufet, banyeta, barsebuc, belitre, barrebás, peu rodó, home de pota grossa, mascaró... entre molts d'altres noms. El diable més enllà del concepte del mal, senyoreja actualment les representacion dels Pastorets.
Ànimes en pena: Nom genèric que s'aplica a éssers que han estat maleïts eternament. Molts tenen un sentit religiós, amb un caire moralista. D'altres participen del concepte d'encantats.
Encantats: Persona o bèstia que ha estat mortal i, per circumstàncies màgiques, per una mledicció o per efectes d'un encanteri ha passat de l'estat normal a un d'insòlit. A vegades queden convertits en coses inanimàdes i d'altres, en bèsties o ésser amb una condicció especial.
Llegendes més importants:
L'Agullola de Rupit:
Hi havia, en aquell temps, per aquestes contrades un gegant ferotge, esgarrifós i cruel. No parava d'espantar tota la gent bona, senzilla i treballadora que habitava per aquests verals. Se'ls emportava les ovelles, cabres, tota la gent esporuguida, vivia sempre amb la por, amb l'ai al cor. Un dia es reuniren i parlaren de com ho ferien per defensar-se d'aquell malentranyat gegant. Veient que tots els mitjans humans eren fal·libles, invocaren l'ajuda divina. Déu escoltà la seva pregària i els envià com a protector l'arcàngel Sant Miquel. Un jorn Sant Miquel i el gegant, que no era altre que Llucifer, tingueren un terrible combat. En Banyeta, en veure's ja vençut i derrotat, abans de tornar-se'n a l'eternal abisme, posà un peu als cingles del Far i l'altre al pla Boixer, agafà l'espasa i la clavà i quedà formada aquesta penya gegantina que rep el nom d'Agullola de Rupit, o de Sant Joan de Fàbregues. Recorda encara aquests fets l'anomenat castell de l'Envestida, que fou l'escenari on tingué aquest aferrissada lluita. Abraonant_se en cruel guerra, caigueren cinglera avall. Avui encara es poden veure a les penyes de la roca viva del grau de Sallent les petjades de Sant Miquel i les unglades del dimoni que feren un rebotre a la ziga-zaga del camí que baixa el grau. No gaire avall del salt de Sallent hi ha el gorg de la Trapa i per aquest forat és per on en Banyeta, vençut i esporuguit, s'esmunyí cap a l'infern.
Fotografia de l'Agullola de Rupit
La balma dels Encantats o de les Ànimes:
Doncs bé, resulta que la geganta es trobava "grossa" o sigui embarassada, i havien arribat els dies que havia d'infantar, o com es diu per aquí, arreplegar-ne un de petit. El problema que se'ls presentava era que per a aquest tràngol, no tenien llevadora i no sabent massa com anava la cosa, ja que era la primera vegada, acordaren que el gegant, futur pare, aniria a Rupit a buscar la llevadora, ja que era el poble més a prop que tenien i on vivia una que en sabia molt i en aquests quefers hi tenia la mà trencada, de manera que era molt apreciada per tota la gent de la contrada. Així ho feren i el gegant, amb grosses camades, pujà d'una gambada el grau de la Casadavall, passà el torrent del Gravet, travessà els boscos de Corriol i passant pel Saltiri arribà a Rupit. Era plena nit, però ell coneixia prou bé els camins, ja que estava molt acostumat a anrar a les fosques, així els badocs i xafarders no el podien veure.
El gegant trucà a la porta de can Xambona, una casa que hi ha sota del castell de Rupit que era on vivia la llevadora.
-Pam,pam...
-Sents, Josep, truquen a la porta. Qui deu ser a aquestes hores? -digué la Marieta tot despertant el seu marit que dormia com un soc.
-Ai!, no ho sé pas, però si t'hi entestes ja sortiré a la finestra -contestà l'home mig adormit.
En Josep sortí a l'encamisada a la finestrai al veure aquell llamp d'homenàs, de bon primer s'espentà un xic, però es despertà del tot quan sentí la veu del gegant que demanava per la Marieta.Aquesta que estava darrere la finestra mig d'amagotis, va treure el cap. El gegant explicà el que li passava i si la Marieta seria tan amable d'anar amb ell a la cova de la Casadavall per tal d'ajudar a la seva jove esposa. La Marieta, dona de molt bon cor, entre sorpresa i esporuguida, no sabia què fer, però pensà que no podia pas negar-se a una obra tan humana com aquesta; a més, no sabia com podria reaccionar el gegantàs en cas d'oposar-s'hi i accedí.
-Vigila que no et passi res de mal -li aconsellà en Josep amb veu baixa, mentre ella es vestia i agafava la bossa on tenia els estris propis per a la feina.
Marxaren a correcuita el gegant i la llevadora cap ala cova, i un cop dins, amb la claror d'un llum d'oli, la Marieta feu bullir una olla d'aigua, preparà allò que cregué convenient i al cap de poca estona, la geganta, entre ais i gemecs, donà a llum. Tot hereu. Estaven molt cofois i joiosos i no sabien com pagar el favor que aquella bona dona els havia fet.
Li emplenaren el davantal, que ella es trossà a la cintura, i el gegant li aconsellà que no mirés el que li havia posat fins que arribés a casa seva i hagués ja passat el marxapeu del portal.
El gegant volia acompanyar-la fins a Rupit, però ella s'hi negà perquè ja coneixia el camí i no tenia por. A més feia un bon clar de lluna. El feliç gegant valia més que és quedés amb la mare i el noi per si els faltava alguna cosa.
La Marieta agafà el camí de tornada i no sabeu pas la curiositat, el pessigolleig que tenia aquella bona dona per arribar a casa seva i mirar allò que havien posat dins el davantal aquella estranya gent. "Qué m'hi hauran posat?" pensava, i la curiositat li pessigava les entranyes. Va fer mil i un pensaments i cabòriies. Què deu ser? Ja no podia més. Anava a mirar-ho, però no, no, "m'han dit que no ho mirés fins que arribés a casa. Valdrà més que m'esperi".
Prou caminava de pressa, però el camí se li feia llarg, inacabable com un dia sense pa. Prou hagués volgut tenir la lleugeresa de quan era joveneta, però calia que seguís el seu pas, mal que li pesés. A més, ja faltava poc per arribar a casa.
Passada ja la font del Saltiri, el camí baixa un xic entre feixim i feixam i arriba a la Font Vella, ja gairebé tocant a Rupit , a dos-cents metres de casa seva. Com que tenia set de tant caminar i l'aigua era prou fresca i bona, s'ajupí par a refrescar la boca, i un cap ajocada... desgraciada, li tornà el mal pensament i no pogué resistir més la temptació... a més, la font queda una mica arraconada i ningú la veuria. Obrí a poc a poquet el davantal i... oh, quin desengany! Li havien omplert la falda de segó, o sigui la pellofa que cobreix el gra de blat i que serveix per al bestiar.
Empipada i desil·lusionada, d'una revolada, abocà tot el segó a la bassa que feien servir les dones del poble per a rentar-hi la roba, i enfurismada s'encaminà cap a casa seva maleint els gegants per l'ensarronada que li havien fet. Acalorada i de mal humor arribà a casa seva. Obrí d'una empenta la porta forana i encengué el llum d'oli que havia deixat al capdavall de l'escala i a la poca llum d'oli que donava aquell trasto...oh, estranya cosa, va veure que les poques volves de segó que havien quedat enganxades al davantal, brillaven comgotes de rosada. Una brillantor rara, bonica, una brillantor de color d'or... "Capsigrany de mi", pensà la dona, "jo que creia que m'havien engalipat. Que burra he estat...", i de pressa corregué cap a la font perquè potser, enmig d'aquell segó que havia llençat, hi trobaria alguna volva d'or. Arribà a la font... mirà i ho remirà tot... i, quina desil·lusió la seva, quan veié que l'aigua s'ho havia emportat tot rec avall, i del segó ja no en quedava ni rastre.
Això féu comprendre a la dona que la curiositat mal controlada, és, a voltes, la porta de molts desenganys.
Cançons populars:
La vora de la mar:
I a la vora del mar n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador, n'ès per la reina.
Quan n'ha set a mig brodar li'n manca seda,
gira els ulls en...
Veu venir un miner, en prteu seda?
-Mariner, el bon mariner, en porteu seda?
-Quina seda voleu vós, blanca o vermeia?
-Vermeieta la'n vui jo, que ès mellor seda,
-Pugeu a dalt l'arnal n'ha set, l'arnal pren vela.
Quan a dalt l'arnal n'ha set, l'arnal pren belles,
i amb el cant del mariner s'endormilega.
Quan se'n torna a despertar es trobà llunys terres.
- Mariner, el bon mariner, torneu-me en terra,
que a mi els aires de la mar me'n causen pena.
- Com vols que t'hi torni jo si en som lluny d'elles?
-De tres germanes que som sóc la més bella:
l'una ès casada amb el duc, l'altra ès princesa,
i la pobreta de mi sóc marinera.
- No n'ets marinera, no, que en seràs reina,
la reina de Portugal i la de Inglaterra,
i que portaràs les claus de la moneda.-
La nit de Sant Joan:
La nit de Sant Joan n'ès una nit molt alegre,
meus companys m'estan dient: - Joan, perquè no t'alegres?
- Com m'alegraria jo? N 'han casada l'amor meva.
L'han casada lluny d'aquí,
l'han casada a Sant Martí perquè els meus uis ni la vegin,
i el dia que es va casar pel meu carrer passava ella,
i me'n diu: " Adéu, Joan! " jo li dic: " Adéu, Estrella! "
Jo plorava de tristor, d'alegria plorava ella!.
Els segadors:
N'han baixat els segadors, n'han baixat de la muntanya,
n'han baixat a l'Empordà per segar una quinzenada.
Sega-me-la arran,
sega-me-la arran, tres pams enlaire,
sega-me-la arran.
El més petitet de tots porta la falç endaurada.
La filla de rei l'ha vist i se n'ès enamorada.
I tant cert ja li ha dit:
- Segador, el bon segador, voldríeu segar un camp de civada?
- Civada en segaria jo, sabés sols on.t ès sembrada.
- No n'ès sembrada en cap pla ni tampoc en cap muntanya,
sinó amb un troç de regadiu, que la civada ja ès bona.
Poemes:
Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l'època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d'amor, dels bandolers, de l'Hereu Riera, d'En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català( ...)
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
He pogut imaginar la pedra picada amb les mans dels antiquíssims obrers...
He pogut tocar la bellesa feta en l'ahir,
i contemplar pas a pas,
i una per una, de les cases que complementen la preciosa divissa del poble fet a cops de suor,
i de mans dels antiquíssims obrers, altra volta.
He intentat acariciar amb els propis ulls aquesta part d'un cel recobert per un poble,...
I mentre passejava pels seus carrers estrets i bonics,
m'he adonat que avui ja tot és més di9ferent;
i que allí reposava la tranquil·litat de sentir-me ben viu,
i ara aquí, torna a recaure la pressa de la societat avariciosa,
i angoixant,
i estressant com sempre, i per sempre
Marc Freixas
Jardí desclòs
A l'estiu van fer tallar les pomeres.
Per no haver de treure les males herbes,
entre els rosers, van posar-hi pedretes
volcàniques i van flanquejar tot
el límit de gespa -clapes de trèvol-
amb travesseres de via de tren.
Ara, passo la maroma per damunt
de les fustes de color xocolata
intentant trobar la millor manera
de fer els canvis en el jardí del que sóc
sense desvirtuar-ne l'encant que té
pels qui no veuen les fulles caigudes,
les piles d'herba podrint-se lentament
rere els xiprers tupis i retallats.
Al vespre el cel s'ha tapat.
Ha plogut.
L'alzina que vaig plantar ara fa tretze anys,
l'avet blau que hi va deixar l'avi,
s'han mullat impertorbables,
serens.
David Figueres
Promeses:
La sentència: no escriure més versos.
Oblidar el combat atroç amb el ritme,
mai més cenyir el mot a l'esguard del temps.
(No et faràs mai ric escrivint poemes!)
Ara, però, aguts udols t'eixorden
amb les ungles enceses de la nit
i saps que no hi ha remei per desferte'n.
Sense dir res, t'aixeques de la taula
i busques un tros de paper i un llapis.
Dibuixes un vers i després un altre.
Despullat i amb les mans del tot enceses
et contemples en el poema sencer.
I oblidant la paraula donada
ingresses un altre xec milionari
a la llibreta d'estalvis del jo.
David Figueres
NO EN CONEC CAP MÉS RACÓ
BONIC COM EL COLLSACABRA,
COM HO FÉU EL CREADOR
PER TAL BELLESA FER-HI CABRE?
DES DE EL FAR A TAVERTET
DE RUPIT FINS A CABRERA,
EMMERCAT PER LA CINGLERA,
QUE ÉS BONIC AQUEST INDRET!
Miquel Banús i Blanch
Fugint de fressats camins
m`invento noves tresqueres,
no sóc fora ni sóc dins,
no tinc dogmes ni fronteres.
Vull ser el que sempre he estat:
un home sense senyeres
ni carnet d`identitat.
Tinc gravat dins del meu cor
sols una paraula: AMOR.
Miquel Banús i Blanch
RUPIT
És dels pobles que s`ha de visitar.
És un bocí de cel que encara queda a la terra.
Cal visitar-lo, cal conèixer-lo per estimar-lo
i un cop conegut i estimat
ja no l`oblidaràs mai més.
Miquel Banús i Blanch